Als cursos de conducció que imparteixo, molts dels alumnes creuen que, per controlar les situacions que ens trobem a la carretera, sobretot cal entendre la tècnica del nostre vehicle; com i quan trepitjar l’embragatge, canviar de marxa, girar el volant, frenar… I no els hi falta raó, evidentment que és importantíssim tenir clar que s’ha de fer en cada moment. Però aquí s’afegeix un altre factor tant o més important, entendre com funciona el nostre cervell i el nostre cos.

Si el nostre cervell fos un ordinador, tindria un programa anomenat “conducció” que va ser  instal·lat la primera vegada que vam posar les mans a un volant. Aquesta aplicació ens ajuda a assimilar i a aplicar la teoria i la pràctica a l’hora de conduir, ja que ha recollit i ordenat totes les dades generades per la nostra experiència com a conductors.

Per altra banda, les nostres cames, peus, braços i mans; són aquells que executen l’acció que el nostre cervell, amb tota la informació que ha emmagatzemat, els hi mana fer. Però això no és tot, la vista és un dels actors més importants per controlar la nostra conducció a la carretera. Sense la funció que realitzen els nostres ulls, serà impossible identificar quina informació necessitem que el nostre cervell enviï a les nostres mans, peus, cames, etc.

Molts conductors acostumen a conduir fixant-se en els estímuls i situacions que tenen més a prop: el nen que ja ha sortit corrents per la pilota, la corba a la qual ja hi som, el forat que ja hem trepitjat… Malauradament, és massa tard per poder reaccionar. Per conduir de manera preventiva, hauríem de mirar més lluny, allà on anem; només així podrem anticipar-nos al nen de la pilota, a la propera corba tancada o al pròxim sot de la carretera.

Ara farem un exercici d’autoavaluació: imaginem-nos que una d’aquestes circumstàncies es converteix en una situació de risc, a la qual s’afegeix l’estrès provocat pel moment. Què ens quedem mirant? Què fem? Aquest estrès fa que aparegui un nou component, l’efecte túnel: ens redueix el camp de visió i provoca la tendència a mirar el problema, en comptes de la solució.

Depenent allà on mirin els nostres ulls –el problema o la solució -, el nostre ordinador a bord enviarà unes directrius o altres a les nostres mans i peus.

Per tant, si en una situació de risc mires la solució i no l’obstacle, serà molt més fàcil arribar a casa amb el cotxe sencer i, si és possible, amb els dos retrovisors.